GUERRA I PIRATERIA

La colonització fenícia a Occident es va caracteritzar pel seu enfocament comercial, encara que no exempt de conflictes. Els contactes entre grups orientals i poblacions autòctones van ser majoritàriament pacífics, però també va haver-hi períodes de violència.

L’elecció estratègica d’ubicacions costaneres defensables, penínsules, per a establir colònies és una evidència d’una estratègia defensiva a l’hora d’assentar-se.

LA PIRATERIA 

Malgrat el seu enfocament comercial, els fenicis també van recórrer a la pirateria en certes ocasions. La cerca de recursos els portava a incursions armades contra assentaments costaners i embarcacions comercials. Aquesta dualitat entre comerç i pirateria reflecteix la complexitat de les activitats econòmiques al Mediterrani antic, compartida per fenicis, grecs i etruscos.

“Pel fet que antigament els grecs i els bàrbars del litoral i les illes, una vegada que van començar a relacionar-se per mar els uns amb els altres, es van dedicar a la pirateria sota el comandament d’homes més poderosos, que buscaven el seu propi profit i mitjans de vida per als més febles: i caient sobre comunitats que mancaven de muralles i vivien distribuïdes en llogarets, les saquejaven i treien d’allí els seus recursos, perquè aquesta manera de procedir no produïa encara vergonya, sinó que més aviat procurava una mica de glòria” Tucídides. Història de la guerra del Peloponès, Llibre I, 5, 1.

EVIDÈNCIA ARQUEOLÒGICA DE VIOLÈNCIA

La violència durant la colonització fenícia s’evidencia mitjançant fonts històriques i troballes arqueològiques, com a armes trobades en enterraments. En l’assentament de Dalt Vila, es van trobar més de 75 puntes de fletxa, indicant episodis de conflicte. A més, fortificacions com les de la Fonteta (Guardamar del Segura, Alacant) mostren sistemes defensius per a protegir-se de la violència externa i interna. La pirateria, ocasionalment present, es barrejava amb el comerç, agregant un component addicional a les activitats econòmiques.

“Però tornant al brau Dionís el Foceu, després de veure els assumptes dels Jonis totalment perduts en la batalla, havent-se en ella apoderat de tres naus enemigues, va partir d’allí amb ànim de no tornar a Focea, la seva pàtria, doncs bé vist tenia que ella amb tota la Jònia seria al cap feta esclava pels Perses. Va resoldre, doncs, prendre des d’allí el rumb cap a la Fenícia, on com s’hagués apoderat de moltes naus de càrrega, ric ja amb tantes despulles, les va tirar al fons i es va fer a la vela per a Sicília. Allí es va donar a la pirateria, sortint sovint d’aquells ports, sense tocar a cap vaixell grec, i capturant a tots els cartaginesos i toscans que podia agafar.” (Heròdot VI, 17)

“El nombre de trirrems ascendia a mil dos-cents set, i els pobles que els facilitaven eren els següents. Tres-cents els proporcionaven els Fenicis, en unió dels sirians de Palestina, que anaven equipats com segueix: al cap portaven uns elms de característiques molt similars als de tipus grec, anaven abillats amb petos de lli i portaven escuts mancats de brocals, així com venables.” (Heròdot VII, 89, seccions 1 i 2)

Eivissa punt estratègic

L’elecció d’establir la colònia en una península, resguardada per un profund barranc, reflecteix un acte de prudència i la cerca de seguretat per a la població. Encara que en Sa Caleta no s’han trobat estructures fortificades, és probable que l’acció erosiva de la costa hagi deteriorat i destruït possibles restes arqueològiques. Malgrat aquesta falta d’estructures defensives significatives i la clara vulnerabilitat davant un atac des de la mar, aquesta situació va contribuir en gran manera a la decisió de traslladar a la població a un lloc més apropiat i protegit, com les altures de l’actual Dalt Vila a Eivissa.